La pregunta sobre la taula de diàleg que deixa en evidència el llirisme

La taula de diàleg ha fracassat abans de començar

El processisme intenta vendre que l’Estado español, ara que governa Pedro Sánchez en col·laboració amb els comuns, és bo i vol parlar. Laura Vilagrà fins i tot els considera estadistes. La realitat és ben diferent i el Gobierno, per guanyar temps, ha acceptat fer una taula de diàleg. S’ha endarrerit en múltiples ocasions i és Espanya qui marca l’ordre del dia. Per ara ja han dit que no s’hi podrà parlar d’amnistia ni d’autodeterminació. En aquest sentit el gruix del debat seran promeses de transferències i diners.

Aleix Renyé fa una pregunta demolidora en aquest sentit. Parla de la força de cada part. Deixa ben clar que les bones intencions (allò de ser fraternal i bona persona), tenir raó (com tant els agrada dir a alguns com a excusa per no fer res per aconseguir la independència) i tenir vots (Espanya ja ha deixat clar que és igual un 50, un 60 o un 80 %) no serveix de res, especialment si l’altre part se’n riu d’aquesta actitud i, a més, tenen la força en forma de Piolins i Glorioso Ejército Español.

Jo només tinc una pregunta en això de les taules de negociació. Amb quina força es presenta cada part negociadora? Què posa sobre la taula cada part per a forçar l'altra a cedir? Les bones intencions, tenir raó i tenir vots no compten si l'altra part se'n fot i té la força.

— Aleix Renyé (@aleixrenye) September 2, 2021

La piulada ha tingut èxit i gairebé 500 persones han reaccionat. Un altre tuitaire té clar qui és el culpable d’aquesta situació: “Si però això tan elemental que els infants de 3 o 4 anys ja ho viuen a l’escola, la gent d’ERC no ho acaba d’entendre. Els hauríem d’ajudar no votant-los fins que estiguin preparats. La bona voluntat, segur que li posen però…”

Un altre feia un matís important i és que els noms són clau. Es tracta d’una taula de diàleg (els espanyols ja sabien el què es feien i la part catalana va caure de quatre grapes embadalida amb la paraula) i no de negociació: “No és taula de negociació, és de diàleg, Aragonès vull més competències i diners i esperem al 2030 per la segona part, Sánchez NO, I així acaban, és un diàleg curt”.

Catalunya, si vol, podria disposar de diferents trumfos. El més clar la unilateralitat i el clam del poble. Però això és quelcom a què ja s’ha renunciat: “Amb la voluntat d’entesa. Aquesta taula no és de negociació si la part catalana cedeix en tot. La Catalana té la unilateralitat, però si ER hi renega d’entrada… la gent pot donar la sorpresa amb una vaga general per no ser representada pels seus governants”.

Un altre tuitaire tira pel dret. Prou llirisme: amb Espanya només cal negociar aspectes claus per als dos països el dia després de la independència: “La taula ja saben k es una farta x perdre tems. Amb l’enemic no si parla , despres de la Independencia negociar actius i pasius”.