Ramón de España felicita els partits independentistes
Ramón de España felicita el nou autonomisme
Els partits ‘independentistes’, els Comuns i el PSC han pactat un nou text per (diuen ells) defensar el català i blindar la llengua a l’escola. La norma és una patacada a la Llei de Política Lingüística de l’any 1998, que tant de consens va tenir i tant suport institucional va aconseguir. Fins ara, l’única llengua vehicular a les aules era el català. A partir d’ara, s’ha inclòs un afegit amb el qual es dóna la facultat als centres perquè també puguin incloure el castellà com a llengua preferencial.
D’aquesta manera, si algun centre educatiu de Catalunya està format per un equip directiu proper a Partido Popular, Ciudadanos, VOX, Sociedad Civil Catalana, la Guardia Civil o qualsevol col·lectiu espanyolista i amb poques ganes de protegir una llengua minoritzada i reprimida, a aquella escola s’hi emprarà el castellà de manera preferent. Exemples en tenim. Ja ho vam veure durant el referèndum de l’1-O, en què alguna directora no va voler obrir les portes del centre.
Aquesta iniciativa dels partits ‘independentistes’, Comuns i PSC ha estat lloada per molts espanyolistes, un d’ells, Ramón de España. L’articulista de Crónica Global ha celebrat que a Catalunya, finalment, es protegeixi la llengua castellana i es consideri el català una llengua de segona. Exemple claríssim que per molt que Marta Vilalta i companyia ens vulguin fer creure que la norma protegeix la llengua, no ho fa.
Segons Ramón de España, “ante la orden del TSJC de impartir el 25% de las clases en castellano, el gobiernillo podría haber optado por las respuestas dignas: obedecer o desobedecer. Pero ha preferido la vía del ridículo con ese pacto entre ERC,PSC, Junts y comunes en el que se hace como que se desobedece a la justicia española, pero en la práctica se la obedece con algunos matices destinados a aparentar.
Conclou l’articulista que “el pacto por la lengua es una manera de asumir lo del 25% de las clases en castellano haciendo como que no lo asumimos ni pensamos cumplirlo, una manera de intentar aliviar la dignidad herida, una manera de hacer como que se desobedece a la autoridad sin realmente hacerlo”.