Ramón de España
Vergonyós article de Ramón de España
Ramón de España és una de les estrelles del digital Crónica Global. Espanyolista (el seu cognom li escau a la perfecció) i odiador professional de tot allò que faci olor de catalanisme o independentisme. Els seus el coneixen com “el hombre del sofá”, per altra banda hàbitat habitual de certs personatges, perquè durant el procés feia vídeos criticant l’independentisme mentre jeia a un sofà. Arguments pocs però als cuñados els agradava pel seu to maleducat. I sobretot quan el blanc de les seves crítiques era el President Puigdemont.
Ramón de España tampoc suporta TV3. A Crónica Global el tenen per escriure sobre cultura i dins l’espanyolisme és considerat un intel·lectual. La seva darrera crítica ha estat contra les cançons de l’estiu de TV3. Comença fort: “Hace años que la nostra se saca de la manga una cancioncilla ratonera y pegajosa que nos cuela a todas horas como supuesta canción del verano para catalanes de pro”.
El polèmic escriptor comença carregant contra la cantant Suu. Tant pel físic com perquè segons ell s’ha declarat no binària. Homofòbia i mentida ja que la cantant no s’ha declarat no binària però això els és igual, ja poden fer conyeta de barra de bar i considerar-se molt “machos”: “El año pasado nos atormentaron con una tal Suu, muchacha lánguida y no binaria, que tocaba el ukelele”.
Un cop acaba de repassar la Suu li toca a Els Amics de les Arts, un dels grups de música més populars de Catalunya i que sempre omplen, no com Ramón de España i les seves manis ultres amb quatre gats: “Este año, la cosa se ha vuelto (supuestamente) bailable y bullanguera, pero sigue siendo la misma birria trasnochada de siempre. Los encargados de (es un decir) alegrar el verano de los buenos catalanes son Els Amics de les Arts, un grupo de una banalidad desoladora, pero con pretensiones (aún recuerdo que le dedicaron una canción a Jean Luc Godard, acompañada de un videoclip que pretendía rendir irónico homenaje al cine de la nouvelle vague y que daba una grima tremenda)“.
Ramón de España sentencia fent una crítica als anuncis de cervesa i a l’aparició de gent jove. Li molesta. Gent que riu, que s’ho passa bé i no amargats de sofà com ell: “tiene efectos igualmente deprimentes. Como en los anuncios de cerveza, no hay más que gente joven y sonriente que muestra una alegría tontiloca y promete una felicidad más falsa que un billete de tres euros. La canción es la típica jarana impostada del grupo y, pese a su aparente ánimo optimista, a mí me deprime cada vez que la oigo y no puedo cambiar de canal porque no sé dónde he metido el mando a distancia de la tele”.