Pilar Eyre
Pilar Eyre escriu una crònica íntima del darrer franquisme i els primers anys de la democràcia a ‘Cuando éramos ayer’
A la seva darrera novel·la, ‘Cuando éramos ayer’ (Planeta), Pilar Eyre torna a mirar enrere en el temps. La periodista i escriptora ha escollit aquest cop el període de 1968 fins al 1992 i el ficciona observant aquelles històries i personatges que considera infrarepresentats en el relat oficial de l’època. “Jo sentia un buit, no em sentia reflectida en cap novel·la ni llibre”, ha manifestat aquest dimarts en la presentació d’una novel·la que entronca amb l’anterior, ‘Un perfecto caballero’ (2019), igualment ambientada a Barcelona però anys després.
Eyre ha insistit a dir que volia fer justícia a una “generació” absent de les cròniques oficials, tant com mostrar la cara menys amable de l’antifranquisme, per exemple en qüestions de gènere.
Pilar Eyre evoca en la seva darrera novel·la la Barcelona efervescent del tardofranquisme, la transició a la Democràcia i fins als Jocs Olímpics de 1992. Una Barcelona “dels joves”, però no exactament de militants antifranquistes idealitzats, ni tampoc dels acòlits al règim, o en tot cas de tots dos i també dels molts contrastos i lluites polítiques que van marcar l’època.
La protagonista principal de la novel·la és una jove estudiant de Filosofia que prové d’una família industrial catalana que passa per hores baixes. La família confia a casar-la amb un jove adinerat quan la presenta en societat en una vetllada a l’Hotel Ritz (on també assistirà la filla de Franco). Però ella s’enamora -precisament aquella nit- d’un jove estudiant revolucionari i amb els pares exiliats per la repressió franquista.
Mentre s’allunya del seu entorn burgès i s’apropa a l’ambient revolucionari del seu company, també l’omple el buit d’una vida “instal·lada en les aparences”. Tanmateix, es veu involucrada en un succés tràgic que marcarà el seu destí.
Que “es recordi” aquesta Barcelona
Eyre ha parlat avui per primera vegada de la seva nova novel·la, il·lustrada per una fotografia d’Oriol Maspons, que va ser amic de l’escriptora. La periodista, biògrafa i escriptora ha dit i insistit que volia que “algú recordi” una sèrie de personatges “que també han cimentat la societat d’avui” i sobre els quals creu que no s’ha parlat prou, tampoc en la ficció. “Vull posar la lletra petita que no surt als llibres d’Història”, ha remarcat.
L’escriptora ha anotat que tot el que succeeix a la novel·la està basat en fets reals, històries i personatges. I encara que en aquesta ocasió no hi apareix ella mateixa (seguint el consell de les seves editores, ha admès), sí que se sent representada dins de la ficció. Eyre ha dit que va viure aquell període intensament, i en canvi no es veia reflectida en cap novel·la, llibre o documental.
Eyre sosté que en aquells anys van passar “moltes coses” a tots nivells, i es va passar “pràcticament de l’Edat Mitjana a la modernitat”. Un període, ha dit, que està molt documentat i no obstant això “hi ha una espècie de buit a l’hora de traçar la vida íntima de les persones”. Reconeixent d’avançada la seva immodèstia, l’autora ha dit que vol creure que “si aquesta generació pogués escriure la seva autobiografia, hagués escrit aquest llibre”.
Crítica amb l’esquerra antifranquista
“He conegut molts Norman (el jove revolucionari de la seva novel·la), membres de partits d’esquerres que eren uns ‘trepes’ en el fons i que no volien canviar la política, sinó escalar a través seu”, ha etzibat. La mateixa Eyre ha exposat com el PSUC va rebutjar el seu ingrés al partit després de fer una llarga formació perquè tenia “comportaments burgesos”, i ha recordat com es va sentir cosificada quan militava i li demanaven que anés a recaptar diners per la causa “en mini faldilla”. “Vull que les dones llegeixin aquest llibre per saber d’on venim”, ha dit després de fer una altra reflexió sobre qui va ser, al seu parer, el gènere realment “alliberat” amb l’arribada de la pastilla anticonceptiva.
Eyre tampoc ha negat que en el seu relat hi ha una certa crítica implícita a “l’exili” republicà, i al catalanisme polític. Ha confessat que això neix de la seva sensació de “desclassada”, tant des del punt de vista social i nacional, i també extensiu al món literari. L’escriptora ha reivindicat, una vegada més, la seva opció lingüística pel castellà, heretat de la seva família gallega tot i que ella va néixer a Barcelona, i s’ha estranyat que això provoqui enuig o sorpresa en determinats ambients.
Pilar Eyre ha avançat avui que té intenció de seguir escrivint novel·la, “l’aristocràcia de la literatura”, perquè considera que ha trobat el fil i que va creixent com a escriptora a cada nou intent. “M’agraden els reptes”, ha apuntat. Tanmateix, no pensa deixar d’escriure biografies, el gènere que més ha cultivat, ni tampoc el periodisme, a la qual segueix vinculada a través de la capçalera ‘Lecturas’.