L’agricultura actual (II): Totes les claus

L’agricultura que s’apropa, que ja és realitat en altres països, sembla tindre dues estratègies que no necessàriament són divergents. Per un costat trobem una aposta a gran escala que empra tecnologia robòtica i intel·ligència artificial. Cal produir més i de forma més econòmica, i el pagès serà una barreja de pagès i informàtic. Alhora els productes agrícoles esdevenen béns de consum sensibles a l’especulació. Per l’altre costat, hi ha l’aposta pel desenvolupament sostenible i productes de qualitat de l’agricultura ecològica. És una agricultura de menor rendiment que existeix gràcies a l’existència de l’agricultura tecnificada, atès que per si mateixa no podria alimentar al conjunt de la població.

I cal preguntar-se quin serà el futur paper de la nostra pagesia, un paper on també juguen altres factors, com l’envelliment rural, la despoblació, la manca de serveis als petits municipis, i l’economia destructiva associada al turisme descontrolat.

Alhora, no es pot obviar una realitat de fons en el decreixement accelerat i l’envelliment del sector agrícola, i és que el preu en origen quasi no ha variat en els darrers trenta anys, mentre que el preu als supermercats ha anat parell a l’augment de la inflació. Això en part s’explica per que la producció i distribució en massa implica uns costos logístics molt més grans que els dels productes de proximitat.

Atès que cada cop més el consum és menat per grans distribuïdors, la Unió Europea intenta un equilibri, per un costat signa acords comercials amb països amb mà d’obra barata, i per l’altre subvenciona als productors locals. Fora d’aquí deixa que el mercat s’auto-reguli.

Però és una auto-regulació falsa, atès que les administracions locals tenen tendència al negoci fàcil. Un exemple extrem fou l’onada especulativa dels PAIs del País Valencià, en que els constructors tenien màniga ampla per a fer expropiacions encobertes de terreny rural, que esdevindria urbà, i moltíssims pagesos tradicionals es veieren forçats a vendre les seves petites parcel·les. Era el temps de la guerra de l’aigua vers el transvasament de l’Ebre, no per a usos agrícoles, com es deia per a obtindre el suport popular, sinó per a irrigar futurs jardins i camps de golf de dalt a baix del País Valencià. Es deia protegir als agricultors mentre els expropiaven i es pitjava a fons l’accelerador especulatiu. En fallida aquell desastre econòmic, entre tots mataren l’època daurada de l’agricultura valenciana.

No en aquells termes, però el model econòmic tòxic associat al turisme descontrolat segueix vigent. Un exemple el podem trobar a comarques com la Cerdanya, curulla de segones residències, però on la renda per càpita de la població local ha anat disminuint a mesura que l’economia depèn més del sector turístic. Alhora, l’especulació urbanística dificulta notablement l’adquisició d’habitatges, i afegint la manca de sortides professionals fora del monocultiu turístic, trobem que bona part del jovent local ha de cercar el seu futur fora.

Arribats a aquest punt, es pot dir que existeix una Catalunya buidada, àdhuc una Catalunya plena (de segones residències) buidada. Petites grans millores, com l’arribada de la fibra òptica fins al darrer racó, poden mitigar una mica el desempar, i aconseguir certa repoblació per part de professionals liberals i per pagesos neorurals, sempre que els nuclis tinguin uns serveis mínims. Però cal una estratègia a mitjà i llarg termini que vagi més enllà de pedaços. El que estaria veritablement bé seria dues coses: Que alguna administració facilités la introducció a les noves tecnologies robòtiques i d’intel·ligència artificial, una introducció real, amb suport econòmic i tècnic a la implantació. I que es creessin potents plataformes logístiques online amb capacitat per menar qualsevol volum de producte provinent de petits productors, des de proveir una quantitat irrisòria per a una petita tenda, a grans tonatges per a la gran superfície.