Julià Bretos destapa un fet molt greu sobre els orígens de la Sagrada Família

A QUI PERTANY LA SAGRADA FAMÍLIA?

Si algú es preguntés a qui pertany la Sagrada Família fàcilment qualificaria la pregunta com a boutade i s’atreviria a afirmar que la resposta és òbvia: a la diòcesi de Barcelona. Però Julià Bretos, autor del llibre sobre els orígens de la Sagrada Família ‘Sapos y culebras’ ens mostra que s’amaga una interessant història al darrere que ha estat volgudament silenciada per les parts afectades.

Per poder respondre hauríem de dir abans de res que les parròquies i esglésies les encarrega cada diòcesi segons siguin les necessitats pastorals a cobrir, és a dir, construir una església allí on hi hagi un bon nombre d’ànimes que calgui portar pel bon camí en un indret mancat de parròquies, però en el cas de la Sagrada Família ha estat diferent.
Per entendre aquesta història cal explicar que la basílica que avui coneixem com a Sagrada Família va ser promoguda per una associació que necessitava un lloc on reunir-se i fer les seves misses. Suposo que es podria dir que es tractava d’una església privada.

I és que l’Associació de Sant Josep fundada el 1866 per Josep Maria Bocabella va aconseguir centenars de milers de seguidors que feien aportacions per ajudar al Papa que perdia els seus dominis davant les tropes del Risorgimento, decidides a unificar Itàlia. Va ser nou anys després, el 1875, quan Bocabella va anunciar la intenció que l’associació construís una església.

Estalviaré explicar les penúries per obtenir un terreny on edificar l’edifici i disposar dels diners necessaris per començar les obres. També obviaré l’agra discussió que van mantenir promotor i l’arquitecte que hi havia en aquell moment i que va acabar amb la dimissió d’aquest i que va ser substituït per un desconegut Gaudí que passava per allí.
Les obres van començar lentament amb la indiferència del bisbat, cosa lògica perquè no els hi pertanyia, primer excavant la cripta, fonaments i primeres columnes. Res tenia a veure el que es construïa amb les formes que avui coneixem de la Sagrada Família, però a poc a poc van aconseguir més i més diners i van aconseguir l’atenció del bisbat.

En aquells moments els terrenys i l’església que es construia no estaven registrades a nom de l’Associació de Sant Josep sinó que ho estaven a nom personal de Josep Maria Bocabella, possiblement perquè l’associació no tenia ni tan sols personalitat jurídica. Doncs bé, Bocabella es va veure obligat a tots ells en un document notarial poc conegut fins ara. El que no es coneix fins ara i es revela a ‘Sapos y culebras’ és que la renúncia va ser conseqüència de les pressions rebudes des del Palau Episcopal amb frases com ‘Resultando que, después de no pocas diligencias e instancias por Nuestra parte conseguimos por fin que Don José M. Bocabella y su hijo político Don Manuel de Dalmases firmasen a los 30 de junio de 1890 ante el notario de esta ciudad D. Joaquín Dalmau una escritura… se obligan por sí y por sus sucesores a no reclamar ni pretender reintegro de cantidades invertidas en ellas, ni derechos de propiedad a su favor sobre las mismas…’

Curiosament, continua explicant Julià Bretos, no existeix cap document posterior de canvi de propietat de l’edifici pel qual és de suposar que va passar a propietat dels descendents de Bocabella encara que ningú el va reclamar.
Però el més interessant arriba un segle més tard, el 1994, quan es signa un document pel qual la Sagrada Família i tot el que comporta, diners recaptats inclosos, passen a propietat de la Diòcesi de Barcelona Església Catòlica, amb el bisbe Ricard Maria Carles al capdavant.

L’acte registral indica que passen a la seva propietat per tractar-se dels ‘successors’ de l’Associació de Sant Josep desapareguda a la Guerra Civil.

No podem dir que es tracti d’una immatriculació pròpiament dita, aixó no obstant la realitat és que el bisbe que hi havia 130 anys enrere, Jaume Català, va fer perfectament la seva feina.
I moltes més històries desconegudes sobre la Sagrada Família a ‘Sapos y culebras’.