Crònica de l'emocionant final del Mundial entre Argentina i França FOTO - Europa Press
ARGENTINA S’ENDÚ EL TROFEU EN UNA FINAL DIGNA D’UN MUNDIAL
Argentina va sortir amb: Emiliano Martínez a la porteria, defensa de quatre amb Molina com a lateral dret, Romero i Otamendi com a parella de centrals i Tagliafico com a lateral esquerra. Un mig del camp format per De Paul, Enzo Fernández i Mac Allister i una línia ofensiva composta per Julián Álvarez, Di Maria i Messi. França va iniciar l’enfrontament amb: Lloris a la porteria, Theo Hernández com a lateral esquerra, Koundé a l’altra banda, Upamecano i Varane com a parella de centrals, Rabiot, Griezmann i Tchouaméni formant el mig del camp i Mbappé, Giroud i Dembélé com a trident ofensiu.
Argentina va començar el partit sent més propositiva, defensava cap endavant i estava sent superior davant una França imprecisa, passiva, que no estava sent sòlida en defensa i que no arriscava gaire. El partit es va haver d’aturar quan passaven nou minuts per un xoc entre Cristian Romero i Hugo Lloris, que va deixar tocat al porter del Tottenham, tot i que, finalment, es va recuperar i va poder continuar jugant. A través d’un incansable Julián Álvarez i un Di Maria immens, els argentins estaven generant ocasions de perill, però que no es veien transformades en gol per culpa d’una petita manca de precisió. El minut 21, va tenir lloc la primera gran acció de la final, atès que Dembélé va travar a Di Maria per darrere, provocant la caiguda dins de l’àrea de l’actual jugador de la Juventus. Lionel Messi no va desaprofitar aquesta oportunitat d’or i va avançar el seu combinat en el marcador. França va intentar reaccionar, però els argentins continuaven podent robar, córrer, encadenar passades i aproximar-se, a més, estaven sent més intensos que els rivals, els quals no tenien cap mena de pressa en robar. Al 36′, Di Maria va culminar un contraatac de llibre a passada al segon pal de Mac Allister per posar el dos a zero en el marcador. França estava dubitativa a l’hora de pressionar i no ho estava fent d’una forma coral, així que veient que no hi havia una reacció i que els minuts anaven passant, Deschamps va decidir realitzar dos canvis, Kolo Muani i Thuram entraven per Giroud i Dembélé. Des dels canvis fins al final de la primera part, França va agafar la pilota davant d’una Argentina que es va replegar, però, a diferència de França, saltava a la pressió.
Posteriorment al descans, França va voler tenir la pilota, però Argentina seguia amb el mateix nivell d’intensitat i trepitjant tres quarts, a més, no estava patint gens. França continuava sent passiva i horitzontal, el seu partit estava sent tan dolent, que en l’hora de joc portaven zero ocasions finalitzades. Argentina estava combinant bé, però a mesura que passaven els minuts, França estava sent més vertical i s’estava creixent, però continuava sense exigir a Emiliano Martínez. No obstant això, quan la final ja semblava sentenciada, Otamendi va desequilibrar a Kolo Muani dins de l’àrea en una acció que l’àrbitre polonès va assenyalar com a penal. Mbappé va retallar distàncies des dels onze metres malgrat que el porter sud-americà va estar a un pèl d’aturar el llançament del jugador del PSG, qui, consecutivament al gol de penal, empatava el partit de volea després d’una molt bona paret amb Marcus Thuram. El cansament estava perjudicant Argentina, qui s’havia vist obligada a fer la passa endarrere, tot i això, no renunciava a l’atac. Després del gol, va ser França qui semblava més a prop de marcar el gol que evités la pròrroga, però, finalment, aquest no va arribar.
Ja en la pròrroga, Argentina continuava estant contra les cordes per culpa del cansament, que, sumat al poder físic dels francesos, feia pensar que la cosa no acabaria bé per l’albiceleste. Però poc després del minut 100, Scaloni va fer entrar a Paredes i a Lautaro, i el partit va canviar. En la segona part, Messi va tornar a avançar a Argentina aprofitant un refús de Lloris, emulant la final del 1986, quan Argentina va guanyar 3-2 després d’anar guanyant 2-0. El gol va generar incertesa perquè no se sabia si hi havia fora de joc de Lautaro i si la pilota havia entrat tota, però el gol va acabar pujant al marcador. Però la final encara ens tenia preparat un canvi de guió, i és que al minut 116, es van xiular unes mans de Montiel en un xut de Mbappé, el qual no va perdonar i va posar l’empat en l’electrònic. Kolo Muani va tenir una ocasió d’or en la darrera jugada del partit, però Emiliano va realitzar una aturada que entrarà en la història de les parades més decisives de la història, com la de Casillas a Robben l’any 2010. Doncs, amb l’empat a tres al marcador, el partit va anar a la tanda de penals.
França va escollir començar llançant en la tanda de penals, atès que l’equip que inicia els llançaments té major percentatge de victòries. Mbappé va marcar malgrat que Emiliano va tocar la pilota, posteriorment va ser el torn de l’astre argentí, qui amb molta tranquil·litat va marcar. En la segona ronda, Emiliano va endevinar i aturar el xut de Coman mentre que Dybala va avançar als argentins amb un llançament no gaire bo. El guió va ser idèntic en la tercera ronda, ja que Tchouaméni va enviar el xuta l’esquerra de la porteria i Paredes va marcar. Entràvem a la fase decisiva, si França fallava o Argentina marcava la final s’acabava i França necessitava marcar dos gols i que Argentina fallés els restants. Kolo Muani va mantenir l’esperança francesa amb un potent xut poc col·locat, però Montiel va anotar el següent llançament, provocant que Argentina esdevingués campiona del Món després de trenta-sis anys. D’aquesta manera, Messi aconseguia el títol més esperat de la seva carrera. A part, Enzo Fernández va guanyar el premi del millor jugador jove del torneig i Emiliano, el del millor porter del campionat.