estudiant català
L’estudiant català ha fet la pregunta durant la National Conservative Student Conference
Les eleccions del 23 de juliol a l’Estado español han deixat un missatge molt clar. Una part de l’independentisme ha decidit no votar en els comicis espanyols farts de les estratègies processistes dels principals partits catalans i ha pujat l’abstenció en zones amb vot independentista. Els catalans compromesos amb l’Estat propi han castigat ERC i la CUP i, en menor mesura, però també, Junts.
Queda clar que l’Estado español mai farà res complir amb les exigències independentistes ja que no deixarà perdre la seva gallina dels ous d’or, que aporta una cinquena part a la guardiola comuna, però només rep, aproximadament, la desena part del pastís. Quan una part dels Comuns, per captar el vot de quatre ingenus processistes, va assegurar que mantindria el dret a decidir en el programa del 23-J, l’entorn de Yolanda Díaz es va afanyar a desmentir-ho.
Als Estats Units, l’Adrià Musquera i Pla, de 19 anys i estudiant català de doble grau en Negocis i Llei a la Universitat d’Exeter que, a més, és tècnic de Telecomunicacions a British Telecom i CEO de CozyCatalonia, una marca de lloguers turístics a la Costa Brava, en el marc de la National Conservative Student Conference dels EEUU, va formular una pregunta compromesa a l’ex president de la CIA i ex-secretari d’ Estat, Mike Pompeo sobre quina hauria de ser la posició dels EEUU en relació a la autodeterminació de Catalunya i Escòcia.
La resposta va sorprendre tots els presents: “Si de veritat aquestes nacions creuen ser sobiranes, la gent d’aquestes mateixes haurien de resoldre el conflicte. En línies generals els EEUU no hauria de intervenir tot i que he pogut tenir preferències”.
Cal deixar que clar que ell no especifica a quina nació es refereix, és a dir, quan diu que la gent d’aquestes nacions haurien de resoldre en conflicte polític i no els EEUU com a tercer Estat, es pot interpretar de dues maneres; una que els mateixos catalans hagin de resoldre el conflicte ells mateixos o l’altra que tot Espanya hagi de resoldre el conflicte.
És, probablement, la primera vegada en què des d’instàncies internacionals es pronuncia una veu favorable a la llibertat del poble de Catalunya, lluny de l’equidistància habitual de la Unió Europea. Sigui com sigui queda clar que a nivell internacional (com ha passat sempre) s’acaba imposant allò que es pren amb la política de fets consumats i no allò que es demana de forma llirista.