Brutal agressió a Dmitrovic, porter del Sevilla, en el partit contra el PSV FOTO - Europa Press
CRÒNICA DE LA FINAL DE L’EUROPA LEAGUE 2023
Ahir, el Sevilla de Mendilibar, qui en els dos últims equips on havia estat havia perdut la categoria (Eibar i Alavés), es va proclamar campió de l’Europa League per setena vegada en la seva història.
Com era d’esperar, el Sevilla va començar tenint més possessió davant d’una Roma que es va replegar i va buscar els contraatacs. Els de Mendilibar van ser atrevits, vist que van pressionar a dalt i van ser agressius sense la pilota, però la Roma estava tan ben ajustada que va causar dificultats al Sevilla a l’hora de progressar. La Roma, que durant el primer quart d’hora va intentar sortir amb la pilota jugada, va intentar penalitzar els errors del Sevilla, la qual atacava estàticament.
A més, els de Mourinho es van sentir còmodes i tranquils durant gran part de la primera meitat, no només perquè no els importava ser dominats, sinó que també perquè jugadors com Rakitic, Bryan Gil o Óliver Torres no estaven apareixent, perquè el Sevilla no estava trobant avantatges per les bandes i perquè els andalusos no estaven ajustant correctament la pressió. Cal dir, que estaven succeint molt poques coses a les àrees, tret d’un xut de Spinazzola, els porters no havien hagut d’intervenir.
Com hem comentat abans, la Roma intentava penalitzar els errors del Sevilla, i això és el que va passar al minut trenta-quatre, quan Cristante va robar una pilota a Rakitic mentre el Sevilla intentava sortir al contraatac, els de Mendilibar es van quedar aturats reclamant una falta i Mancini va aprofitar la situació per filtrar una pilota a un Dybala que no va perdonar. Després del gol, el Sevilla va fer una passa endavant i va ser superior en els últims minuts de la part, de fet, en el temps afegit, Rakitic va gaudir d’una ocasió que es va estavellar al pal i de miracle no va donar a l’esquena del porter Rui Patrício.
La segona part va començar tal com va acabar la primera meitat. La Roma estava replegada, buscava els contraatacs, no tenia pressa i intentava refredar el partit. El Sevilla, que havia introduït a Suso i a Lamela en el descans, va ser més propositiu, estava més agressiu i estava guanyant duels. A mesura que passaven els minuts, la Roma, que pressionava a dalt, es va anar enfonsant i tenia molts problemes per sortir. Al minut cinquanta-cinc, Mancini es va marcar en pròpia en desviar un centre lateral de Jesús Navas.
El Sevilla va continuar igual de bé, i és que la tendència era favorable i la Roma no sortia. Dybala, que estava sent el millor jugador de la Roma, va marxar per Wijnaldum a l’equador de la segona part, i és que, recordem, que l’argentí era dubte i s’esperava que jugués els últims vint minuts. La Roma s’intentava treure el domini de sobre, però tenia molts problemes per generar ocasions de perill.
Al minut setanta-sis, l’àrbitre anglès, Anthony Taylor, va xiular penal a favor del Sevilla, atès que va veure falta d’Ibáñez sobre Ocampos, però després de veure-ho al VAR, va decidir anul·lar la pena màxima. Mentre es revisava, la Roma va canviar un altre jugador clau, Tammy Abraham, qui estava fent un treball poc agraït. El Sevilla, que estava bolcant els atacs per la dreta amb un Jesús Navas imperial, tant en atac com en defensa, estava guanyant més duels i estava transmetent millors sensacions que una Roma incòmoda. L’entrada de Suso al descans va ser un punt d’inflexió en el desenvolupament del partit.
Tal com havia passat en les últimes dos finals d’Europa League, el partit se’n va anar a la pròrroga. La fatiga era ben present i precisament, els dos carrilers del Sevilla van ser substituïts fruit d’això. El davanter centre del Sevilla, En-Nesyri no va tenir gaires oportunitats de rematar, atès que Smalling va realitzar un partit impecable en el joc aeri. La Roma estava replegada, fatigada i va buscar els contraatacs.
El Sevilla va estar més propositiu. Com que en els quinze minuts de la segona part de la pròrroga, la qual va estar marcada pels problemes físics dels jugadors de la Roma i de les constants interrupcions, el partit es va haver de resoldre als penals, tal com va passar en les dues últimes finals d’Europa League.
El Sevilla va ser l’encarregat de començar llançant. Va ser Ocampos qui va efectuar el primer llançament i el va anotar. Posteriorment, van ser els torns de Cristante i de Lamela, els quals van anotar els seus respectius penals. Quan el marcador reflectia un 2-1 a favor del Sevilla, Yassine Bono va aturar el penal de Mancini, qui, anteriorment, s’havia marcat en pròpia.
D’aquesta manera, el Sevilla agafava avantatge en la tanda, aquesta, però, es va ampliar amb el gol de Rakitic. Ibáñez havia de marcar el seu penal per retallar distàncies, però entre Bono i el pal, ho van evitar. Tal com va passar en el Mundial, Montiel tenia als seus peus la possibilitat de donar la sèptima Europa League al Sevilla, però Rui Patrício li va aturar. La final encara ens tenia un canvi de guió amagat, i és que es va haver de repetir el penal perquè el porter portuguès s’havia avançat. Montiel no va tornar a fallar i va donar el títol al Sevilla.